Què has de tenir en compte per prevenir les infeccions de transmissió sexual?

La societat demana cada vegada més informació sobre les infeccions de transmissió sexual: l’única manera d’evitar-les és amb la prevenció, però també és important proporcionar informació sobre pràctiques de sexe segur.

Les infeccions de transmissió sexual figuren entre les cinc categories principals per les quals els adults cerquen atenció mèdica. Comprenen una sèrie de patologies, d’etiologia diversa, en les quals la transmissió sexual és rellevant des del punt de vista epidemiològic. Tot i això, de vegades pot haver-hi altres mecanismes de contagi, com ara la transmissió perinatal o parenteral.

Les intervencions d’assessorament i els enfocaments conductuals representen la prevenció primària contra les ITS, que inclouen:

• Assessorament sobre pràctiques sexuals més segures, reducció de riscos i promoció de l’ús del preservatiu
• Educació sexual integral, amb assessorament abans i després de les proves d’ITS
• Assessorament i educació sexual adaptats a les necessitats dels adolescents
• Intervencions dirigides a grups de poblacions clau, inclosos treballadors sexuals, homes que tenen sexe amb homes i consumidors de drogues injectables.

Així mateix, l’assessorament pot millorar la capacitat de les persones per reconèixer els símptomes de les ITS, amb la qual cosa augmentaran les probabilitats que aquests sol·licitin atenció i animin les seves parelles sexuals a fer-ho.

Malauradament, la manca de sensibilitat de la població i l’arrelat estigma generalitzat vers les ITS segueixen dificultant l’eficàcia de les intervencions sanitàries.

L’estudi dels contactes en les ITS és el procés pel qual les parelles sexuals d’un pacient diagnosticat amb una ITS són identificades i informades del risc de contraure aquesta infecció, i se’ls ofereix atenció i tractament per un professional sanitari. L’estudi de les parelles té beneficis clínics i de salut pública per tres raons:

• S’evita la reinfecció del pacient.
• Es diagnostica i es tracten persones infectades sense símptomes.
• Es trenca la cadena de transmissió de la infecció.

L’epidemiologia de les ITS està canviant en els últims anys i s’observa una nova emergència d’aquestes infeccions. Aquest fenomen va associat a les noves pautes de comportament: l’ús de noves tecnologies per a la cerca de parelles sexuals, l’alta mobilitat de la població, la relaxació en l’ús del preservatiu, etc.

El panorama anterior fa inqüestionable l’adopció de noves estratègies de control i prevenció, entre les quals hem d’incloure els estudis de contactes i tota la seva riquesa metodològica basada en l’evidència científica.

Què has de tenir en compte si tens una malaltia glomerular complexa o tens cura d’algú que la té?

 D’una banda, la funció dels ronyons és eliminar del cos a través de l’orina les impureses generades, i regular la quantitat de líquid i d’elements químics que necessitem, com poden ser el sodi, el potassi, el fòsfor o el calci. 

D’altra banda, els ronyons també participen en la regulació de la pressió arterial a través de l’activació de la vitamina D, la necessària per mantenir uns ossos sans, i en la producció de l’eritropoetina, la necessària per produir en el moll de l’os els glòbuls vermells de la sang.

Quan els ronyons no funcionen bé, les impureses que generem i l’aigua que els ronyons no poden eliminar s’acumulen a la sang i als teixits i això provoca importants trastorns de l’estat general, retenció de líquids i hipertensió arterial. Tampoc poden eliminar correctament alguns dels medicaments que prenem, per la qual cosa es poden acumular en l’organisme i això augmenta el risc de patir efectes secundaris. 

Com que els ronyons no poden ajudar a fabricar la vitamina D, ni a retenir fòsfor,  això provoca que els ossos es debilitin. Així mateix, els ronyons tampoc poden produir l’eritropoetina i aleshores apareix l’anèmia.

Els principals tipus de tractament substitutiu renal són:

• L’hemodiàlisi
• La diàlisi peritoneal
• El trasplantament renal

Quan els pacients no puguin beneficiar-se del tractament renal substitutiu es durà  a terme un tractament conservador, encaminat a controlar els diferents trastorns i símptomes que apareguin en l’evolució de la malaltia.

La majoria de casos de glomerulonefritis no es poden prevenir, tot i que es recomana seguir un estil de vida saludable, tal com promou el Sistema Nacional de Salut:

• Mantenint els nivells de glicèmia (sucre a la sang) i de pressió arterial dins dels límits de normalitat
• Evitant els hàbits tòxics
• Fent exercici físic moderat
• Evitant l’obesitat

A més, l’aplicació de mesures dietètiques i farmacològiques pot ajudar a prevenir o a disminuir la progressió de la malaltia:

Mesures dietètiques que cal prendre

S’ha de mantenir una dieta equilibrada i cal restringir:

• La sal. Com a substitutius es poden fer servir els elements següents per eliminar-ne o reduir-ne el consum:
  • Fer servir hortalisses per condimentar: api, all, porro, ceba, tomàquet, pastanaga.
  • Afegir herbes aromàtiques i espècies: si l’herba aromàtica és seca, es val més afegir-la-hi al final de la cocció, ja que se n’aprofitarà més el sabor.
  • Aromatitzar els olis.

• El potassi. Es pot treure part del potassi dels aliments amb:
  • Aigua: un cop pelats i tallats els aliments, els posem en remull. Com més temps estiguin en remull i més petits en siguin els trossos, més potassi perdran. També es poden rentar diverses vegades, canviant l’aigua.
  • L’ebullició: en bullir els aliments els traiem el potassi, ja que aquest queda a l’aigua. Per tant, cal evitar consumir l’aigua de la cocció. És millor canviar l’aigua després de 10-15 minuts d’estar els aliments en ebullició per una aigua neta que també estigui bullint.
  • Aliments congelats: les verdures i hortalisses congelades tenen menys potassi que les fresques, tot i que conserven moltes de les seves propietats.
  • Aliments en conserva: com que estan en líquid, el potassi es queda al líquid de la conserva i l’aliment en conté menys. Aquest líquid s’ha de llençar.

• Les proteïnes. Tot i que són necessàries per a la reparació i formació de cèl·lules i teixits així com per al bon funcionament del sistema immunitari:
  • Es desaconsella el consum de llegums i fruits secs perquè contenen molta quantitat de potassi.

• Els líquids. Cal adequar les necessitats d’ingesta de líquids en cada cas particular:
  • Disminuint la sensació de set.
  • Bevent només quan es té set i fer-ho en un got petit.
  • No tenint l’hàbit de beure.
  • Prenent la medicació amb els líquids dels àpats i amb la menor quantitat possible.
  • Emprant rodanxes de cítrics per estimular la salivació i humitejar la boca.
  • Afegint unes gotes de vinagre a l’aigua.
  • Mastegant xiclet sense sucre.
  • Afegint unes gotes de llimona als glaçons abans de posar-los al congelador.
  • Congelant trossets de fruita.
  • Reduint el consum de refrescos tipus cola, taronjada, etc., i substituint-los per te fred o llimonada feta a casa.
  • Evitant la ingesta d’alcohol.

Mesures farmacològiques que cal prendre

• És possible que els pacients hagin de prendre els mateixos medicaments que els pacients que fan tractament de diàlisi. Alguns dels fàrmacs poden ser:
  • Hipotensors: fàrmacs per disminuir la pressió arterial (inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina o bloquejadors dels receptors d’angiotensina).
  • Corticoesteroides: més coneguts com a esteroides, són medicaments antiinflamatoris.
  • Immunosupressors: fàrmacs que inhibeixen el sistema immunitari.

• Es poden prendre medicaments que ajudin els pacients a alleujar els símptomes,  com ara la picor, els dolors, etc.

• Es poden adoptar altres mesures, com ara:
  • Evitar el consum d’antiinflamatoris no esteroides (AINE).
  • Evitar el contacte amb dissolvents orgànics i substàncies contaminants, com ara el mercuri.

Altres educacions sanitàries vinculades

• Cura de l’orifici i del catèter de diàlisi peritoneal (DP)
• Cura del catèter central tunelitzat
• Cura de la fístula arteriovenosa (FAVI)
• Entrenament i educació sanitària en el pacient i cuidador en tractament de DP
• Recomanacions a l’alta del pacient amb síndrome nefròtic
• Recomanacions al pacient amb tractament immunosupressor 

Què has de tenir en compte si tens infeccions osteoarticulars resistents? 

D’una banda, en el moment que els pacients reben l’alta, el personal d’infermeria els proporcionarà tot el suport i l’educació necessaris perquè puguin tenir cura de la ferida de manera autònoma. La majoria de pacients porta fixadors externs que necessiten cures diàries, per la qual cosa, el personal sanitari destacarà la importància de la higiene en la zona infectada, que ha de ser netejada diàriament i curada amb l’apòsit pautat.

En el cas dels pacients que no són autònoms i no tenen cap familiar o cuidador referent per a les cures, es contactarà amb el CAP de la zona (a través de la unitat de PREALT) per tal de poder fer les cures amb la infermera referent. Si els pacients porten medicació endovenosa es contactarà amb la Unitat d’Hospitalització a Domicili per fer el seguiment i el tractament pertinents.

D’altra banda, cal explicar als pacients la importància de prendre la medicació pautada. En rebre l’alta, a la majoria de pacients se’ls recepten antibiòtics orals de llarga durada (pautats per la Unitat de Malalties Infeccioses) i se’ls recorda la importància de mantenir un horari fix i que no s’han d’oblidar de prendre la medicació.

Així mateix, se’ls recorda la importància de dur uns hàbits saludables, com ara:

• Una bona hidratació
• Una bona alimentació (basada en una dieta proteica)
• L’abandonament dels hàbits tòxics (si se’n tenen), com ara l’alcohol i el tabac

Què has de tenir en compte per prevenir el virus del Zika?

Les recomanacions per prevenir la infecció del virus del Zika s’adrecen especialment a les dones embarassades o que estiguin pensant quedar-s’hi a curt o mitjà termini. La possibilitat de transmetre la infecció al fetus fa que el col·lectiu més sensible sigui, per tant, el de les embarassades. Per aquest motiu es recomana:

• Que s’eviti viatjar a països amb risc de contagi durant l’embaràs.
• Que s’informi el professional de la salut, en el cas que l’estada en alguna d’aquestes zones ja s’hagi produït.
• Que es faci servir preservatiu durant tot l’embaràs si ha estat la parella sexual la que ha viatjat a països susceptibles de la transmissió del virus del Zika.

La prevenció de picades de mosquits

• Cal vestir-se amb peces de roba que cobreixin la major part del cos i dur barret durant tot el dia per protegir al màxim la pell de l’exposició als mosquits.
• S’han de fer servir repel·lents autoritzats seguint les instruccions d’aplicació i reaplicació del fabricant indicades en el prospecte del producte.
• Cal evitar les estades innecessàries a l’exterior en horaris de màxima activitat dels mosquits (primera hora del matí i última hora de la tarda).
• S’ha de dormir en allotjaments amb aire condicionat, ja que els mosquits tendeixen a evitar el clima fred, o col·locar mosquiteres en el llit i les portes i finestres.

La prevenció de la proliferació de mosquits

Una altra mesura de prevenció és evitar la proliferació dels mosquits, que es pot fer a partir d’una detecció i revisió periòdica dels llocs on es reprodueixen aquests insectes. Un cop localitzats els punts de cria, les mesures s’han de centrar, segons el cas, a:

• Evitar i/o drenar qualsevol acumulació d’aigua que hi pugui haver en els subsols dels habitatges.
• Buidar o posar sota cobert els objectes que puguin acumular aigua.
• Buidar o renovar l’aigua setmanalment en el cas d’objectes o recipients fixos que puguin acumular aigua i cobrir, amb una tapa o tela mosquitera prima, els que no es puguin buidar.
• Mantenir en condicions higienicosanitàries correctes les piscines, les basses i els estanys.

Què has de tenir en compte si pateixes bronquiolitis aguda?

La bronquiolitis aguda és una infecció del tracte respiratori inferior habitual en infants més petits de dos anys. Aquesta infecció, produïda pel VRS, es manifesta amb símptomes catarrals lleus o moderades, tot i que si no es tracta, pot anar progressant i provocar quadres greus de bronquiolitis o pneumònies.

Els símptomes de la bronquiolitis aguda poden variar segons l’edat del pacient:

• En adults i la majoria d’infants sans: símptomes respiratoris de les vies altes (rinitis, tos lleu, sibilàncies lleus)
• En lactants i prematurs: habitualment, símptomes respiratoris de les vies baixes (bronquiolitis, pneumònia)

La transmissió d’aquest virus es pot produir per dues vies:

• Directament: pel contacte amb secrecions d’un individu infectat (mitjà humit)
• Indirectament: pel contacte amb superfícies, com ara mobles (per exemple, exposats a secrecions infeccioses)

Les mesures preventives per evitar la transmissió d’aquest virus són:

• La higiene de mans: cal rentar-se les mans abans de tocar l’infant.
• S’han de netejar les joguines, sobretot després que les hagin utilitzat altres infants o adults malalts.
• Cal rentar bé els estris personals (plats i biberons) i fer servir material específic per a l’infant diferent del dels adults.
• Cal usar mocadors d’un sol ús (de paper) i llençar-los immediatament (no reutilitzar-los).
• S’ha d’evitar el contacte físic de l’infant amb persones amb símptomes respiratoris o febre. Es pot evitar la infecció si ens mantenim a una distància d’1,8 m de la persona amb símptomes.
• S’han d’evitar els entorns tancats i les aglomeracions.
• S’ha d’evitar l’exposició al fum del tabac.
• Cal promoure la lactància materna, ja que protegeix de les infeccions.

L’hospitalització és més habitual en els infants que pertanyen a grups d’alt risc:

• Infants que han nascut prematurs
• Infants amb malalties pulmonars cròniques
• Infants amb cardiopaties congènites

En els casos anteriors s’aconsella administrar una profilaxi amb palivizumab, perquè està comprovat que redueix les hospitalitzacions per VRS.

Sobre el palivizumab

• És una immunització passiva que prevé la infecció per VRS (no és una vacuna).
• No acostuma a tenir efectes adversos i no interfereix en el calendari vacunal.
• Cal vetllar per al bon compliment de les dosis, ja que cada dosi té un efecte aproximat de 30 dies.
• S’ha d’administrar per un professional sanitari en una consulta hospitalària (no es pot administrar en un centre d’atenció primària).
• S’haurà d’administrar una dosi que variarà segons el pes de l’infant, un cop al mes durant el període epidèmic (cinc dosis en total) i mitjançant una injecció intramuscular a la cara i/o anterolateral de la cuixa.

Què has de tenir en compte si tens sarcomes i altres tumors musculoesquelètics o tens cura d’algú que en té?

És important seguir una sèrie de consells relacionats amb l’estil de vida i el tractament. Els més importants són:

• L’alimentació i la hidratació: s’aconsella seguir una dieta saludable i equilibrada, que aporti els aliments necessaris, proteics i calòrics.
• El control de l’eliminació urinària i fecal: hi ha tendència al restrenyiment causat per la medicació pel dolor (mòrfics o derivats), per això es recomana una dieta rica en fibra.
• Els hàbits poc saludables: s’han d’evitar els hàbits com ara fumar, beure o prendre altres tòxics,
• La hidratació i vigilància de la pell: normalment la pell queda molt fràgil i deteriorada pels efectes dels tractaments agressius.
• El control de les ferides postcirurgia: es recomana fer la higiene amb sabó poc agressiu i hidratar bé la pell.
• Els efectes secundaris (localitzats i sistèmics) de la medicació: s’han de controlar i evitar efectes com ara les nàusees, els vòmits, les diarrees, la descamació de pell, el prurit...
• L’educació en la mobilització d’extremitats: de vegades hi ha casos d’amputació i de síndrome del membre fantasma.
• La màxima potenciació de l’autonomia del pacient amb la nova situació i proporcionar els estris necessaris: crosses, caminadors, cadira de rodes...
• El control del dolor: medicació, tècniques de relaxació, control de la respiració, tècniques de mobilització i estalvi d’energia.
• L’educació en la prevenció de lesions i caigudes: cal portar calçat adequat, adaptar l’espai en el domicili (eliminació de barreres), caminar amb seguretat, dur roba còmoda...
• El control de les infeccions: s’ha de vigilar la temperatura i els símptomes, ja que no s’ha d’oblidar que s’està en una situació d’immunodepressió.
• La insistència en la importància de la higiene bucal.
• La informació i avaluació de la correcta presa de la medicació.
• La vigilància i control de “port-a-cath”, si se n’és portador.
• Dormir de nit i descansar durant el dia per facilitar el descans nocturn.
• El suport professional al pacient, a la família o al cuidador més directe: cal proporcionar la informació necessària, adequada i de forma entenedora del procés de la malaltia i de les cures. Cal facilitar el suport en format paper i que altres tipus de professionals puguin donar també el seu suport.
• El respecte per l’autonomia i la presa de decisions del pacient.
• La informació sobre el document de voluntats anticipades.

Què has de tenir en compte si tens peu diabètic?

Les complicacions de la diabetis mellitus amb glicèmies elevades i/o un mal control metabòlic acaben provocant lesions de petits vasos, com ara la retinopatia diabètica i la nefropatia diabètica, o de grans vasos, com ara l’arteriopatia diabètica.

Aquesta afectació també s’estén a la sensibilitat protectora davant d’estímuls lesius, i provoca signes d’alteració perifèrica del nervi. Es pot presentar com a neuropatia sensitiva, motora i autonòmica.

La seva forma més freqüent és la sensitivomotora, i una de les complicacions greus és la neuroartropatia de Charcot. Així mateix, la combinació de la neuropatia i l’afectació arterial amb presència d’infecció al peu es pot considerar una complicació greu.

Tot i que pot començar d’una manera més severa, els principals símptomes de la diabetis són:

• Molta set
• Molta gana
• Moltes ganes d’orinar

I els símptomes que poden alertar sobre l’inici del peu diabètic són:

• Pèrdua de la sensibilitat als peus
• Dolor nocturn
• Intolerància a la fricció dels llençols  
• Pell seca que pot derivar en clivelles
• Canvis en els punts de recolzament del peu
• Aparició de durícies i ulceracions que poden acabar en amputació

Dades epidemiològiques

La prevalença del peu diabètic entre pacients diagnosticats de diabetis està al voltant del 15%. Entre el 40% i el 50% dels diabètics patiran una úlcera, i un 20%, una amputació. Més del 50% de les amputacions no traumàtiques d’extremitat inferior es duen a terme en diabètics.

Diagnòstic (proves habituals de forma genèrica)

Clínic, analítica i cribratge de detecció precoç.

Tractament (general)

Simptomàtic i preventiu.

Prevenció

La prevenció del peu diabètic passa per un bon control metabòlic juntament amb un estil de vida saludable i tenint cura dels peus en mans dels professionals

Què has de tenir en compte si t’han d’intervenir d’osteotomia periacetabular?

En els mesos preoperatoris es recomana als pacients que segueixin una dieta rica en ferro. A més, se’ls administraran tres dosis de ferro endovenós i, en alguns casos, una dosi d’eritropoetina per estimular la producció de glòbuls vermells.

Per tal que els pacients disposin d’autonomia, se’ls ensenyarà a deambular en descàrrega (sense recolzar la cama operada) i en càrrega parcial (recolzant tan sols la punta del peu) amb crosses per poder, així, deambular de manera independent.

Després de la intervenció, als pacients se’ls prendrà en diverses ocasions la tensió arterial, la freqüència cardíaca, la temperatura i se’ls punxarà el dit per fer una valoració de l’anèmia.

En la mesura del possible, s’intentarà no fer cap transfusió de sang als pacients més joves. En tolerar correctament les xifres d’hemoglobina baixa, aquest grup de pacients desencadena amb més facilitat i sense complicacions els mecanismes fisiològics que té el cos per intentar compensar el volum de sang perdut durant la intervenció quirúrgica. Per aquest motiu és molt important fer un control intensiu dels signes vitals.

Un cop a l’hospital, cal explicar als pacients i a la família les mobilitzacions que s’han de realitzar:

• Manteniment del calaix antirotatori, si està indicat.
• Realització de la rotació interna.
• Intent de sedestació a partir de les 24 h de la cirurgia.
• Realització de mobilitzacions al llit amb un coixí entre les cames per al confort del pacient.
• Formació, a la família, sobre com realitzar els exercicis de bombeig, flexoextensió, abducció passiva i triple extensió perquè els faci al pacient.

Tant el personal d'infermeria com els fisioterapeutes poden ensenyar al pacient a realitzar la respiració diafragmàtica:

• Evita l'ortostatisme, ajuda a oxigenar perquè el repòs disminueix l'oxigenació dels teixits
• Aporta gran quantitat d'oxigen als pulmons
• Ventila i neteja pulmons
• Activa la resposta de relaxació de l'organisme
• Estimula el cor i l'estimulació
• Afavoreix el trànsit intestinal
• Dona massatge als òrgans

Els pacients realitzaran les transferències i la deambulació en descàrrega o marxa en tres temps, segons els controls radiogràfics:

•  Primeres quatre setmanes: recolzant la punta dels dits del peu per no perdre l’equilibri
•  Càrrega parcial: a partir de les quatre setmanes
•  Càrrega total: a partir de les sis setmanes

El dolor es controlarà mitjançant fàrmacs endovenosos els primers dies i, més endavant, orals. Per tal d’alleugerir el dolor, caldrà aplicar tres cops al dia fred local durant vint minuts.

Per prevenir els tromboembolismes, els pacients seguiran un tractament amb heparina subcutània. A la unitat d’hospitalització el personal d’infermeria els ensenyaran com s’ha d’administrar.

Recorda que

• Les mobilitzacions sempre seran assistides (fetes per un familiar).
• Es caminarà i canviarà de la cadira al llit sense recolzar el pes complet del cos sobre la cama intervinguda.
• Si la càpsula articular ha estat intervinguda, no es podrà girar la cama cap a l’exterior.

Altres educacions sanitàries vinculades

Educació sanitària del pacient pediàtric amb displàsia de maluc.

Què has de tenir en compte si tens cura d’un infant amb immunodeficiència primària?

Les immunodeficiències primàries són un grup de malalties genètiques amb alteracions del sistema immunitari. Hi ha més de 300 tipus d’IDP diferents, des de malalties relativament lleus fins a d’altres de molt més greus que poden fins i tot arribar a ser mortals si no reben un tractament adequat.

Independentment de l’edat d’inici de la malaltia, cal considerar-les un procés crònic per a tota la vida. A més, sovint, els símptomes inicials semblen malalties comunes (sinusitis, otitis, febre...) i això comporta un retard en el diagnòstic.

Els signes d’alarma següents poden fer sospitar d’un dèficit immunitari:

1. Més de dues sinusitis greus en menys d’un any.
2. Més de dues pneumònies confirmades radiològicament en menys d’un any.
3. Infeccions greus de la pell i/o abscessos profunds recidivants.
4. Estancament o retard de pes i d’alçada malgrat una correcta alimentació.
5. Dues o més infeccions greus.
6. Més de vuit otitis greus en un any.
7. Infeccions per fongs a la boca després del primer any de vida.
8. Complicacions després de l’administració de vacunes i/o infeccions per microorganismes que normalment no provoquen malalties.
9. Infeccions que no es curen amb els tractaments habituals i necessiten que s’administrin antibiòtics intravenosos per erradicar-les.
10. Antecedents familiars de malalties amb alteració del sistema immunitari.  

Aquests infants són més susceptibles de tenir infeccions recurrents, persistents, greus i inusuals. Alhora, són més propensos a patir malalties autoimmunes, al·lèrgies i neoplàsies.

És per aquest motiu que cal prendre unes precaucions necessàries per prevenir les infeccions. La rigidesa amb què s’hauran d’aplicar aquestes mesures dependrà de la gravetat del quadre que presenti i caldrà consensuar-les amb el personal mèdic:

• S’ha de tenir una correcta higiene de mans, especialment abans dels àpats, després de fer servir el bany o de fer activitats a l’aire lliure.
• Cal netejar, amb freqüència, de les joguines o dels estris personals.
• S’ha d’evitar el contacte amb persones amb símptomes infecciosos (febre, tos, esternuts...).
• S’han de fer servir mocadors d’un sol ús.
• S’han d’evitar les aglomeracions.
• Cal evitar les zones amb fum.
• S’han de prendre precaucions amb les mascotes i d’altres animals.
• S’han de prendre precaucions durant l’exposició al sol.
• S’ha de confirmar una correcta higiene dels aliments per evitar intoxicacions.
• Cal evitar els plats crus o poc cuinats.
• S’ha de limitar beure aigua d’origen desconegut o que estigui retinguda en el mateix recipient durant molt de temps.
• S’ha d’evitar l’administració de vacunes vives atenuades (rotavirus, poliomielitis oral, triple vírica, varicel·la...), sempre seguint recomanacions del pediatre.
• Cal mantenir una correcta vacunació dels familiars.
• S’ha de fer una correcta adherència al tractament pautat pel pediatre.

La decisió del tractament correspon als pediatres i dependrà del tipus d’IDP i d’altres factors. Així, la majoria d’aquests infants poden requerir el tractament següent:

• Tractament amb gammaglobulina endovenosa o subcutània.
• Profilaxi amb antibiòtics, antivirals o antifúngics.
• Tractament precoç i agressiu de les infeccions.

Actualment, hi ha canals excel·lents de col·laboració entre les organitzacions més importants d’IDP, que proporcionen connexions òptimes entre el personal mèdic i els científics (ESID), el personal d’infermeria (INGID) i els pacients (IPOPI).

A Catalunya existeix l’Associació Catalana de Dèficits Immunitaris Primaris (ACADIP) que té l’objectiu de donar suport a aquests pacients i els seus familiars, i vetllar perquè la comunitat científica intensifiqui la seva tasca de recerca amb nous tractaments per a les IDP. Podeu obtenir més informació al web de l’associació: www.acadip.org.

Factors de risc modificables

• Un control adequat de la tensió rebaixa les probabilitats de patir un ictus i altres malalties cardiovasculars. La hipertensió és, de fet, el principal factor de risc de l’ictus després de l’edat (s’estima que n’és la causa entre el 25 i 50 % de casos). 
• Mantenir una dieta rica i saludable, limitant la ingesta de sal i greixos, d’embotits i aliments processats, i de brioixeria industrial. La dieta mediterrània és una bona opció, ja que, a més de ser equilibrada i aportar els nutrients necessaris, té un baix contingut en àcids grassos saturats, és rica en substàncies antioxidants i redueix la possibilitat de patir obesitat, colesterol dolent (factor de risc de l’ictus) i diabetis. També s’aconsella consumir de manera regular peix, llegums, fibra, fruita i verdura.
• La pràctica d'esport de forma regular ajuda a evitar l’obesitat i la diabetis, i preveu l’aparició de malalties cardiovasculars. Es recomana que tothom, dins de les seves possibilitats, faci exercici físic aeròbic moderat (caminar de pressa) o intens (córrer) entre 30 i 60 minuts durant cinc dies a la setmana.
• La vigilància i tractament adequat de malalties com la diabetis pot disminuir el risc d'ictus i altres malalties vasculars. Mentre les complicacions cròniques microvasculars de la diabetis (retinopatia, nefropatia i neuropatia) s’associen a un mal control de la glucèmia a llarg termini, les macrovasculars (cardiopatia isquèmica i ictus) venen determinades principalment per l’associació d’altres factors de risc cardiovascular. També cal controlar el pes i l'obesitat, que afavoreix la presència d'hipertensió arterial, la dislipèmia i la diabetis.
• La nicotina origina plaques de colesterol a les artèries i les obstrueix, per això, es recomana la supressió del tabac. 
• El consum excessiu d’alcohol és perjudicial: produeix hipertensió i malalties cardiovasculars. D'aquí que s'aconselli una restricció de begudes alcohòliques.
• Seguiment de cardiopaties com la fibril·lació auricular: les alteracions en el ritme cardíac poden produir tromboembolisme al cervell (nou ictus) o en altres òrgans.
• Pren-te el pols és una campanya del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la Fundació Ictus i el Consell de Col·legis de Farmacèutics de Catalunya. Si sents palpitacions fortes i ràpides sense haver fet cap activitat física prèvia, és recomanable anar al metge.

Escolta el podcast